Entrevista a Josep Pernau, ex degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Entrevista a Josep Pernau Estil Directe

JOSEP PERNAU: Periodista

- Davant del llibre d’estil i la línia ideològica d’un diari fins a quin punt és independent alhora d’escriure?
- Són coses diferents. El llibre d’estil determina com es pot expressar el periodista. La línia ideològica, en canvi, en determina la política, religió fins i tot. El tema de la independència va relacionat amb la constitució del diari: si hi coincideixes doncs molt bé, i si no hi coincideixes t’hauràs d’acomodar. El que no es pot fer és ser discordant amb la línia del diari.
- Per tant, on acaba el periodista i comença l’individu?
- Tot en aquesta professió té unes limitacions. Tu crees una publicació i allà hi escrius el que vols. Sona utòpic, però si hi inverteixes diners pot prosperar.
- Existeix la censura?
- La censura directe no existeix. Quan aquest si que existia tot allò que s’havia de publicar se’n treia una còpia, aquest era el primer pas. Seguidament, s’enviava a la delegació del Ministeri d’informació i turisme i allà hi havia uns funcionaris que s’ho llegien tot: traient, afegien i canviaven.
- Manipulació total?
- La falta absoluta de llibertat. Recordo una vegada que vaig fer una notícia sobre l’enfonsament d’unes barraques. L’endemà, al diari la paraula barraques no hi apareixia, ho havien anomenat casetes. A l’Espanya de Franco no hi podien haver barraques. Un altre cas: Una informació sobre una aparició pública de Franco: el censor va afegir que faltava un paràgraf sobre els aplaudiments dels assistents a l’acte. Però habitualment trèien informació. Un cop la prova havia passat en mans dels censors, aquesta retornava al diari i aquest havia de publicar la informació retocada.
- I què ens pot dir de l’autocensura?
- Bé, jo no m’he censurat mai. Potser tampoc he escrit coses massa compromeses. El que si que existeix són autolimitacions. Per a la llibertat no hi ha prou amb dos periodistes valents. Al darrere ha d’aparèixer la figura d’un director valent, i al darrere d’aquest, una empresa valenta. No és fàcil que això es produeixi sempre, desgraciadament falla sempre per la part de l’empresa. Aleshores sorgeix la qüestió: com ha de ser una empresa periodística? Ha de ser professional de periodisme, és a dir, guanyar-se la vida amb aquesta professió. Que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis. Perquè quan més negocis tingui més vulnerable serà.
- Les autoritats administratives faciliten l’accés dels periodistes a aquelles dades de rellevància?
- Crec que no es pot generalitzar.
- I creu que existeixen preferències amb alguns mitjans?
- Ara no hi ha tanta diferència com abans. Abans La Vanguardia era líder. Recordo que un acte no començava fins que no havia arribar el representant de La Vanguardia.
- Realment té un significat pràctic la propietat intel•lectual?
- Home significa firmar el que has escrit i per tant, cobrar-ho.
- El paper d’un director en un mitjà, quin és?
- Donar suport a les iniciatives de la redacció. Hi ha casos en que es reben pressions, però el diari s’ha de mantenir ferm sense transigir, i fer-hi front.
- Però si el director és anomenat per l’empresa i aquesta és en mans d’un grup de gran capital i amb interessos, fins a quin punt realment existeix la llibertat?
- L’ideal seria una empresa professional del periodisme, que es guanyés la vida tan sols amb el periodisme. Però és que realment quan més negocis tingui una empresa més vulnerable serà.
- Però sembla que l’evolució funciona al revés, que són els grans grups els que cada cop tenen més mitjans.
- Sí, això és a causa del multimèdia. Avui en dia les inversions són a gran escala, és adir, televisió, ràdio, premsa, internet, …
- Per tant, existeix la llibertat d’expressió?
- Sí, gràcies a una llei. I és important. No fa tants anys que existeix, des de l’any 78, amb la Constitució. La llibertat absoluta no hi és, està condicionada. Però hi ha un marc ampli de llibertat, això és innegable.
- Però actualment, fins on arriba la llibertat?
- Un cas: Fa uns anys, hi havia un bloqueig de venta d’armament a Israel. Un estillers al nord de França van construir unes petroleres per Israel. Una nit sortiren en direcció al país. Però una persona ho descobrí i ho va denunciar però no al diari local perquè va veure que aquest tindria massa compromisos, i va decidir buscar un diari a París: Le Monde, i aquest ho va publicar. Per tant, no ho va publicar a la seva terra perquè allà hi existien massa interessos. Això és la llibertat.
- L’estratègia.
- Sí.
- Partint de que el periodista que escriu a un diari s’adequa a la línia ideològica d’aquest, creu que la gent quan s’acosta al quiosc ja compra cert diari perquè sap que respondrà al seu pensament?
- Al nostre país la línia ideològica no està massa marcada. Hi ha alguns diaris molt de dretes, com La Razón o l’ABC. Però els demés són força centralistes. Abans es podia trobar des de premsa anarquista diària com La Solidaridad Obrera. Però aquesta premsa no ha subsistit. Ara hi ha un marge molt reduït. És que no en queda de premsa ideològica al món, potser l’Humanité a França. Es va intentar amb les revistes, però aquestes tampoc van aguantar.
- I a la premsa, quin valor pren la imatge?
- És fonamental. És necessària.
- I els peus de foto?
- Han de ser purament descriptius. No s’hi pot incloure cap ideologia.
- En quan el tractament de les catàstrofes, creu que influeix la distància? Un exemple, el tsunami.
- Home en aquest cas, la catàstrofe va ser tan forta que es va tractar com si hagués passat aquí baix a la cantonada. Però si que hi ha un aspecte clar que s’ha d'esmentar: un mort al sud no té el mateix valor que un mort al nord. Però a la vida passa el mateix, és diferent que mori un veí de l’escala que un de dos carrers més avall. La proximitat influeix molt. El cas del Tsunami, però va ser molt fort, ja que no havia passat mai, i la notícia es va tractar com si hagués passat aquí.
- Creu que té alguna cosa a veure que fos un destí turístic?
- No. A més no hi havia gaires espanyols. Hi havia més nòrdics que ibèrics. El que si que és cert és que un mort nord-americà no és el mateix que un a Nicaragua.
- En el cas de l’11-M, hi van haver mitjans que optaren per donar les imatges més dures de la catàstrofe.
- Jo crec que arriba un moment que la imatge dura no fa cap falta. Ja t’imagines perfectament el que ha passat i no cal recrear-se. Però els qui són enemics d’aquesta premissa són els fotògrafs. Són una rasa molt especial. No volen cap control. L’exhibició de sang i les imatges de dolor no calen.
- Que en pensa de la politització de les catàstrofes, com en el cas del Carmel que fou una eina directa per atacar al Tripartit?
- Home, des del moment en que hi una institució que n’és responsable, aquesta ha de respondre. A més, hi havia tots els elements perquè això passés.
- Fins a quin punt els mitjans poden actuar com a pressió?
- Home, poc. El fet és que mil persones van anar al carrer.
- Parlant sobre l’evolució del periodisme, quines diferències veu entre el periodisme d’ara i el d’abans?
- Tot canvia. Per exemple, abans s’escrivia amb la màquina i ara s’utilitza ordinador. En l’època de la transició per exemple, hi havia l’actuació de dues forces: els que volien que les coses seguissin igual, com amb el Franco i els que desitjaven un canvi. El moment era molt bo, informativament. Per un periodista era un moment difícil, podies rebre moltes amenaces. En recordo algunes que les recullo en les meves memòries. El capítol es titula “quan érem amenaçats”: “Casa Tres Puertas es difícil de guardar i la calle Séneca es oscura i solitaria”. Casa Tres Puertas era la redacció del Diario de Barcelona i el carrer Séneca era casa meva. També cremaren el portal del diari, i a més rebérem un anònim: “la próxima vez os quemaremos a vosotros dentro”. Això era continu. Però en canvi en aquell moment era emocionant, perquè malgrat tot veies que les coses estaven canviant. Després, amb l’estat democràtic, tot ha canviat. Tot és més gris.
- Amb Internet ha sorgit un nou periodisme, el periodisme dels blog, un periodisme d’opinions. On es recullen informacions i simplement es llencen. Com es pot garantir la informació així?
- D’informació n’hi ha massa. Crec que hi ha massa fets. La informació pura i dura, escèptica, sense qualificatius és massa abundant. I ara s’acumula les capacitats que hi ha de transmissió. Per exemple, amb el cas del Tsunami, abans les fotografies haguessin arribat al cap d’una setmana, i en canvi, a les poques hores ja n’hi havien. Això fa que s’acumuli tal quantitat d’informació que s’estan perdent gèneres. Hi ha massa informació. No es tracta d’omplir si no que el problema és seleccionar i llençar. És el problema d’alguna diaris que només llancen informació escèptica i els converteix en avorrits. La premsa gratuïta, per exemple, dona notícies sense cap comentari, sense cap opinió.
- Com és el futur dels estudiants de periodisme?
- Tot és formar part d’un equip. Un equip que ha d’estar harmonitzat, és a dir, treballar conjuntament.
- Com seria el perfil d’un bon periodista?
- La primera condició és que tingui curiositat per a tot. No hi pot haver cap camp que li sigui aliè. La curiositat ha de ser universal perquè pot ser que treballis en qualsevol de les seccions d’un diari. Un altre punt important és que el periodista ha de ser honest, és a dir, fer les coses el més d’acord amb la teva consciència. Si aquí es produeix un xoc, doncs s’ha de procurar que aquest no sigui traumàtic. Per exemple, des del consell de la informació vetllem pel compliment de l’ètica als mitjans. La majoria de queixes que es presenten és per ignorància o per treballar massa de pressa. La pressa és l’enemiga del periodisme. Un exemple: es parla contínuament als mitjans dels “immigrants il•legals”, i aquesta expressió és incorrecte, cap persona és il•legal.
- Però hi intervenen d’altres factors també? Perquè ara el periodista a part d’escriure també dissenya, per exemple.
- Amb les noves tecnologies s’han perdut tres professions: linotipista, el que composava els textos, caixista, el qui muntava la plana, i el que imprimia, ara totes aquestes tasques les realitza el periodista. Ara una linotípia seria una peça de museu. I això ja no té volta enrere. Amb pocs anys s’ha muntat així. Fa uns anys, vaig ser professor a l’Autònoma i hi impartia una assignatura sobre això. D’aquell temari, no en queda res.
- I per arribar a consagrar-se com a periodista, cal seguir algun camí?
- Hi haurà empreses que valoraran més unes coses que d’altres. És guanyar-se la confiança de l’empresa.
- I l’ensenyament actual del periodisme?
- El periodisme potser no caldria que l’haguessin fet universitari. Potser l’han omplert de matèria. Té una gran part d’ofici i aquest s’aprèn treballant i la prova està en què molts treballen sense la titulació i són bons professionals. Omplir-ho de matèria general és deixar la part de l’ofici.
- Parlant ara d’actualitat què n’opina sobre l’anomenat periodisme de Bush? És a dir, que l’administració pública redacti notícies per aquelles cadenes locals que no tenen suficient pressupost per enviar corresponsals.
- Això no ho conec. Però l’administració de Bush està fent d’altres coses: amb aquest tipus de guerra, com la d’Iraq, s’escollien els periodistes que podien anar amb els militars en les operacions. El la guerra d’Iraq hi ha hagut manipulació i una clara violació de l’ètica.
- Què en pensa de l’episodi dels passats dies, l’atac a Santiago Carrillo?
- Hi ha un ressorgiment de l’extrema dreta. És preocupant.
- La premsa gratuïta s’ha obert camí i s’està guanyant un públic.
- Però aquests mitjans no crearan mai una addicció per part del públic perquè no responen a res. La gent compra un determinat diari perquè li agrada una secció, un columnista, o una manera de tractar les notícies afí amb el seu pensament. Potser és més un negoci.
- Creu que el nombre de lectors de premsa podria augmentar?
- Hi ha una explicació. Al nostre país, l’alfabetització va arribar tard, amb la televisió, i no amb la premsa. Per tant serà molt difícil que creixi el nombre de lectors a Espanya. És la televisió la que registra els èxits d’audiència.
- I què li sembla l’entrada en vigor de codis d’autoregulació a certes cadenes televisives?
- Intentaran trampejar-lo perquè hi ha massa competència, per tant dubto de la seva eficàcia.
- Estaria a favor d’un Consell Audiovisual Espanyol?
- Hi hauria de ser. Nosaltres tenim sancions morals amb el Consell de la Informació, però amb la televisió que hi ha molts diners pel mig, sancions més restrictives no seran possibles. És sorprenent el fenomen mediàtic que suposa la televisió. Als inicis d’aquest mitjà pensàvem que la gent ja no es mobilitzaria perquè ja podria veure els fets des de casa. Però a resultat al revés: la televisió ha fet que la gent sortís al carrer. Curiosament. Per exemple, tota la gent que acudí a Roma a veure el Papa Joan Pau II no tots eren creients, molts era la curiositat que els havia dut fins allà. És la influència de la televisió.

Entrevista a Josep Pernau Indirecte

Josep Pernau: “Ha d’existir una empresa professional del periodisme”

Josep Pernau és ex degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya i president del Consell de la Informació. Recentment ha publicat les seves memòries. La seva és una vida dedicada al periodisme.

Ens havia citat a les 17:00h de la tarda del 19 d’abril. Sense cap mena de trava ens va rebre a casa seva. Un pis cèntric de l’Eixample, ampli, i amb un gran finestral. Detingudament vam començar a conversar al menjador, en una taula rodona.
Li preguntarem primerament per la independència del periodista alhora d’escriure tenint en compte la ideologia i el llibre d’estil del mitjà on treballa. Mostrant-se ferm va voler diferenciar clarament entre llibre d’estil i línia ideològica. Pernau va dir que el llibre d’estil és el que determina com es pot expressar el periodista i que, en canvi, la línia ideològica en determinava les afinitats polítiques, religioses,… Així doncs va respondre que la independència és limitada i que va relacionada amb la constitució del diari i que per tant, un periodista no pot ser discordant amb la línia ideològica del diari. Amb un somriure tímid va afegir que tot en aquesta professió té limitacions. Seguidament volguérem aprofundir en el tema de la censura: saber realment quin tipus de censura existeix. Amb un to contundent va afirmar que la censura directe no existeix i va recordar els temps en que si n’hi havia. Ell l’ha viscuda de ben aprop amb la dictadura franquista i ens en va explicar el procés, la feina que realitzaven els funcionaris de la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme que eliminaven i afegien el que consideraven convenient. Pernau ho va definir com la manca absoluta de llibertat. Fent un silenci va recuperar una anècdota viscuda fa uns anys. Quan al descriure un acte públic de Franco s’oblidà d’incloure-hi els aplaudiments del públic assistent, els censors li recordaren. Així doncs, parlarem de la censura externa, però també n’existeix una altra: l’autocensura. Orgullosament va respondre que ell no s’havia autocensurat mai, si no que creia que allò idoni era ser conscient de les autolimitacions. Per a tenir una llibertat total ha d’haver una empresa valenta, i responent a aquesta crida, segons Pernau, aquesta n’hauria de ser una de professional, i va remarcar, amb veu més ferma: “Una professional del periodisme que es guanyés la vida amb aquesta professió i que el diari no fos un negoci més dins una cadena de negocis”.
Per a parlar més sobre la feina del periodista li preguntarem sobre quines facilitats i dificultats es pot trobar alhora d’arribar a la informació de rellevància pública per part de les autoritats administratives i, si existien preferències amb certs mitjans. Amb certs dubtes va afirmar que no es pot generalitzar i va diferenciar entre la situació actual i l’època on el diari La Vanguardia predominava clarament per sobre els demés.
Respecte al producte periodístic com una creació artística i intel•lectual li preguntàrem sobre el significat pràctic del dret a la propietat intel•lectual amb el qual es va mostrar molt partidari ja que el va definir com el dret a cobrar per la creació, ja que aquesta està firmada.
Davant la preocupació de que els mitjans de comunicació tendeixen cada cop més a caure en propietat d’uns pocs, és a dir, que s’estan consolidant grans grups que tenen un gran domini del mapa mediàtic, volguérem saber el funcionament d’una empresa i fins a quin punt existeix independència en el tractament de la informació. Així doncs, Pernau va explicar que el paper d’un director és donar suport a la redacció i combatre les pressions, sent fort i tenint en compte que quan una empresa té més negocis i interessos més vulnerable és. També va dir que la causa n’és el fenomen multimèdia, i va afegir: “Avui en dia les inversions són a gran escala”. Seguint amb el tema de la llibertat va remarcar la diferència que suposà la Constitució que aportà un marc ampli de llibertat. A vegades es tracta d’estratègies, i ho va il•lustrar amb el cas d’un periodista que va destapar un escàndol publicant la notícia lluny de la seva localitat i així evitar que no es publiqués a causa dels interessos que allà s’hi jugaven.
Així doncs, Pernau ens va demostrar que el periodista ha de concordar i adequar-se a la línia ideològica del mitjà on treballa, però centrant-se en el nostre país ens va aclarir que actualment no hi ha una línia ideològica massa marcada per part d’algun diari d’esquerres. Si que va anomenar La Razón o l’ABC fent referència a diaris de dretes però definí als restants de centralistes.
Des de l’aparició de la imatge que la manera d’informar va cobrar una altra dimensió. Pernau va reafirmar que la imatge a la premsa pren un valor fonamental i que és necessària per a poder explicar. I si hi ha imatge, hi ha peu de foto. Amb un to més imperatiu va dir que aquests havien de ser purament descriptius i que no s’hi podia incloure cap mena d’ideologia.
Per a parlar del tractament de les catàstrofes anomenarem casos ressents com el Tsunami. Pernau va diferenciar aquest episodi d’altres ja que tot i la distància d’aquí a on es produïren els fets la catàstrofe va ser tan forta que es tractà com si hagués tingut lloc al nostre país. A més, va afegir rotundament una altra premissa: “un mort al sud no té el mateix valor que un mort al nord”. El cas de l’11-M va inspirar a Pernau un altre debat: la duresa de les imatges. Es va mostrar reticent i va assegurar que a vegades certes imatges no calen ja que un pot arribar a imaginar-se els fets. Val a dir que hi ha una fotografia del moment de la mort dels seus pares durant la guerra civil. Una fotografia on apareix el pare de Pernau al terra en braços de la mare i que el mateix Pernau ha publicat en les seves memòries. “L’exhibició de sang i les imatges de dolor no calen”. També insistirem amb un altre cas, el del Carmel que es convertí en una bona eina d’atac al Tripartit. Pernau en va explicar la causa: “des del moment en què hi ha una institució que n’és responsable, aquesta ha de respondre.” Amb dubtes va afirmar que els mitjans de comunicació poden actuar com element de pressió però que els fets són més contundents, “mil persones van anar al carrer”.
Mentre parlàvem es feia evident que el periodisme ha anat evolucionant d’una manera molt ràpida i que d’uns anys enrere fins avui les coses han canviat. Sense anar més lluny, Pernau va posar l’exemple de l’escriptura: “Abans s’escrivia amb la màquina i ara s’utilitza l’ordinador”. Hi ha un canvi molt fort amb l’arribada de la democràcia. Durant la transició, ens explicava Pernau, hi havia dues forces en actuació, dos fronts que es diferenciaven per la intenció de canviar les coses o per deixar-les tal i com érem amb Franco. Amb un caire més engrescat va agafar el llibre de les seves memòries i l’obrí per el capítol “quan érem amenaçats”. Rient, ens va llegir alguns dels anònims i trucades que rebé amenaçant-lo si seguia escrivint al diari. Les que va recordar amb més redundància foren: “Casa Tres Puertas es difícil de guardar i la calle Séneca es oscura i solitaria”, o bé, l’anònim que reberen després de prendre foc al portal de la redacció del diari: “La próxima vez os quemaremos a vosotros dentro”. Tot i així a Pernau li va retornar al rostre aquella mirada d’esperança i va parlar de l’emoció que suposava també aquell moment en què les coses estaven canviant.
Per parlar de les últimes tendències que ha sofert el periodisme introduirem el periodisme dels Blog. L’excés d’informació pura, escèptica preocupa a Pernau i també en culpa a la gran capacitat de transmissió del que ara som dotats. El problema és seleccionar i eliminar. No es pot donar la informació verge, sense qualificatius i això és el que converteix als diaris en avorrits com el cas de la premsa gratuïta, segons Pernau.
També va anomenar les condicions per un bon periodista. Tenir curiositat per totes les coses va encapçalar la seva llista, i al darrere i afegí ser honest i estar amb harmonia amb l’equip de treball. Un enemic del bon periodisme és la pressa. En relació amb el periodisme de les noves tecnologies Pernau va remarcar la pèrdua de tres professions: caixista, linotipista i l’encarregat de la impressió. “Ara una linotípia seria una peça de museu”, i amb un somriure va afirmar que li costà molt acceptar aquestes noves metodologies. El que si que ens va mostrar clarament és la rotunda afirmació de que el periodisme s’aprèn treballant. Fins i tot va afegir: “Potser no caldria que l’haguessin fet universitari”.
Per acabar, van parlar de fets rescents com l’anomenat periodisme de Bush (la redacció per part de l’administració pública de notícies per a cadenes locals), Pernau no n’estava al corrent però va ampliar el coneixement sobre les actuacions del govern de Bush i ens va explicar que durant les missions a l’Iraq els periodistes que podien acompanyar als militars eren escollits prèviament i que en aquesta guerra a la qual va anomenar “guerra televisiva”, la manipulació i la violació de l’ètica es van manifestar de forma continuada. En quan a l’episodi de l’atac a Santiago Carrillo produït fa pocs dies va servir a Pernau per a concloure de que hi ha un ressorgiment de l’extrema dreta que resulta molt preocupant. En quan al fenomen de la premsa gratuïta s’hi va mostrar reticent ja que creu que no crearan mai una addicció. I en el cas de la televisió, que ha posat en marxa codis d’autoregulació, tampoc convens a Pernau que creu que davant la gran competència televisiva dubta molt de l’eficàcia que puguin tenir.
Per acabar, i com a ex degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya i actual president del Consell de la Informació, volguérem saber si estaria a favor d’un Consell Audiovisual Espanyol. Mostrant-se ferm va respondre que hauria d’existir, però va afirmar també que en el món de la televisió hi ha massa diners pel mig cosa que impediria unes sancions més restrictives davant de violacions del codi. Es sorprèn encara Pernau del fenomen mediàtic que suposa aquest mitjà i és que, segons ell, ha anat contrari a tota predicció: “Als inicis d’aquest mitjà pensàvem que la gent no es mobilitzaria perquè ja podria veure els fets des de casa. Però la televisió ha fet que la gent sortís al carrer. Per exemple, tota la gent que acudí a Roma a veure el Papa no eren creients, era la curiositat que els havia dut fins allà. És la influència de la televisió”.
*Irene Desumbila López

Josep Pernau, Periodista

Josep Pernau i Riu va néixer a Lleida l’any 1930. S’inicià amb el periodisme l’any 1952 quan entrà a l’Escola Oficial de Periodisme de Catalunya. El 1966 va ser cofundador del Grup Democràtic de Periodistes i durant la Transició va ser el president de l’Antiga Associació de Premsa de Barcelona. Pernau és ex degà del Col•legi de Periodistes (anys 1991-1997), expresident de les associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE) i ex director de El Diario de Barcelona. Va treballar també a Tele/Express, Mundo Diario, Correo Catalán i El Periódico de Catalunya on hi manté la seva columna “Opus Mei”.
Actualment és el President del Consell de la Informació de Catalunya (ara ja Fundació, FCIC). Aquest Consell va entrar en vigor l’any 1997 per respondre a la necessitat de que hi hagués un òrgan d’arbitratge privat independent dels poders públics i una àmplia representació de la societat civil que vetllés pels principis i criteris de l’ètica periodística recollits en el Codi. Gran quantitat d’institucions van comprometre’s a recolzar i acceptar l’autoritat moral del CIC i així, els mitjans de comunicació i el Col•legi de Periodistes es van obligar a col•laborar en el seu sosteniment econòmic i infrastructural. El CIC es va constituir en Fundació al maig de 1999 a l’empara de la Llei de Fundacions Privades de la Generalitat de Catalunya per donar encaix legislatiu al CIC.
Josep Pernau ha escrit recentment les seves memòries, el llibre on ens parla de les seves vivències des de la Guerra Civil, passant per la seva feina a la premsa, els seus viatges arreu del món i el pas de diferents publicacions. Una vida, doncs, dedicada al periodisme, a un periodisme sempre caracteritzat per una ironia alhora honrada i despietada.
A l’edat de 71 anys, Josep Pernau s’ha jubilat, viu a un pis cèntric del Hospital Clínic de Barcelona, està casat, té tres fills, i encara podem llegir-lo periòdicament a l’ “Opus Mei” de El Periódico.

Sant Jordi

La Festa- Centenars de milers de persones sortiren el dissabte als carrers més cèntrics de Barcelona per celebrar una de les diades més emblemàtiques de Catalunya, Sant Jordi. Poques vegades la Plaça Catalunya i voltants s’ha pogut veure tan plena. Un ambient d’allò més festiu on a cada pas es podia trobar una parada amb roses. I és que l’oferta d’aquesta flor simbòlica era nombrosa: roses de tots colors, punts de llibre amb gravats que la dibuixaven, en figures, roses a domicili, roses solidàries (roses per Àfrica), o un bon marketing: “per la compra d’una rosa, et regalem un llibre”. Però els referents a la festa tradicional no acaben aquí: molta gent s’acostà al forn per comprar el típic pa de Sant Jordi que amb sobrassada i formatge dibuixa les quatre barres de la senyera. Moltes pastisseries contaven amb el pastís temàtic (Sant Jordi mata al drac). Així doncs, la ciutat de Barcelona agafà un caire frenètic des de bon matí, i la gent es bolcà als carrers fins al punt de bloquejar el trànsit en les vies radials de la Plaça Catalunya. El temps volgué acompanyar la celebració amb un sol mediterrani durant tot el matí i algun núvol trapella durant la tarda.

La competència- El col•lectiu de llibreters i de venedors de roses observava la dura competència. Centenars de parades omplien la Rambla Catalunya des de primera hora. El símbol més preciat i tradicional de la diada, la rosa, lluïa en mans de la majoria de dones que passejaven. El preu d’aquesta oscil•lava entre els 2,5 i 3€. Els llibres també foren els protagonistes. És el dia on les ventes es disparen i la lectura es converteix en un símbol d’identitat. El ritme de les ventes va ser semblant tant al matí com a la tarda, però si que hi hagué una lleugera diferència en quan als compradors que eren més dones que homes. En el rànquings de ventes es va fer evident que el nou llibre de Dan Brown (El Código Da Vinci) serà també un èxit, “El llibre que més hem venut ha estat El Gran Engany. Ja no queda cap de tots els exemplars que hem tret”, i juntament amb aquest, La velocidad de la Luz –Llibreria Altaïr- També hi havia cabuda per altres tipus de literatura com la infantil, on els llibres més venuts foren els de tipus interactiu, o per l’arqueològica que disposava d’una parada sencera: “Hem venut molt El ladrón de Tumbas d’Antonio Cabana, que a més ha vingut a firmar, i la trilogia de La Reina Libertad.”

Els escriptors- Indiscutiblement els protagonistes del dia. Molts d’ells participaren en la firma de llibres. Joan Negre (La funesta ideologia) explicava que era la seva primera vegada, “em resulta molt interessant, sobretot la idea de compartir l’hàbit de la lectura”, davant la polèmica de que alguns escriptors no volen participar en la diada, va respondre: “bé, des del moment en què hi ha un dia pel llibre doncs es converteix en comercial, jo sóc de firmar i de veure gent, respecto molt la decisió dels qui no ho volen, però a mi m’agrada el contacte amb els lectors”. I com ell, molts escriptors s’aplegaren durant tot el dia en les parades de les llibreries de la Rambla. Un horari estricte que estava organitzat des de feia dies regulava les afluències, però no a tots els ciutadans els convencia la idea: “No he anat a que em firmessin cap llibre perquè no m’acaba d’agradar, en principi crec que està bé per fer el llançament del llibre, però genera molta aglomeració de gent” -Maria D.-. Tot i les diverses opinions, els estancs on firmaven autors com Javier Bucay, Empar Moliner, etc. eren plens de gent que hi feia cua per endur-se una signatura. Fins i tot, la presència de mediàtics com Chiqui Martí atreia la curiositat de molts. La desfilada cultural i intel•lectual, doncs, forma part del paisatge d’aquest 23 d’abril, on hi cal recordar també l’aniversari de la mort de dos símbols de la literatura universal, Miguel de Cervantes i William Shakespeare.

Els mitjans de Comunicació- El desplegaments de mitjans en la diada de Sant Jordi és pràcticament obligatori. La majoria de televisions i ràdios tenien un plató muntat a Plaça Catalunya, des d’on hi oferien els informatius i especials dedicats a la festa (Radio Nacional de España, Catalunya Radio, Televisió de Catalunya, Cadena SER, etc.) I és que s’observaven des de les grues que captaven els plans generals, fins als periodistes que a peu de carrer recollien l’ambient eufòric que s’hi respirava.
Durant tot el dia també es pogué trobar la presència de personalitats polítiques, com l’Expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, acompanyat d’un dels seus, Xavier Trias, que passejaren per La Rambla fent-se propers amb la gent.

Cada any, la diada de Sant Jordi es converteix en un referent d’identitat, d’afirmació de la llengua i la cultura catalana i on el llibre i la rosa es converteixen en el símbol tradicional. La llegenda no mor.

Comunicació

Periodisme 2005. En aquesta secció penjarem algunes cròniques o articles que ens han demanat per alguna assignatura de periodisme. També les últimes novetats sobre el panorama mediàtic seràn comentades amb l'objectiu de saber la vostra opinió.

Concert in Catalunya square

Després de l'èxit de l'actuació de The Rita's al Hard Rock Café de Barcelona, tornem a la Pl Catalunya per la diada de l'Escola Pública. El proper diumenge 8 de maig tocarem al ben mig de la Plaça Catalunya, i a més, tindrem l'oportunitat de veure la feina dels petits rockeros actuals del Zafra. Vull agraïr també la inestimable col·laboració d'en Jordi Egea (Los Eléctricos) a la bateria. Així doncs us esperem tots a la 13.00h del migdia, ... sí, amb el solet mediterrani d'aquests dies, així que convé dur les ulleres de sol. Us hi esperem!!!!

Maqueta Charlie

El passat dijous 28 d'abril els Charlie vam fer un acústic a "la sala d'estar". Un èxit gràcies també a la sonorització de l'Hermen! Després de la bona acollida dels útims concerts i de l'empenta que estem demostrant, en quinze dies tindrem acabada ja la maqueta i s'estan parlant concerts força importants, però falta confirmació. Us seguirem informant!

ELS GRUPS!

Bé s'ha de fer propaganda no?
Aquí us informaré sobre les últimes novetats dels "grupillus". Primer fem les presentacions.

The Rita's´el grup del Zafra segueix sonant des de fa sis anys! Va néixer d'una activitat extraescolar "grup de rock!", abans d'arribar-hi nosaltres ja hi hagueren altres formacions on hi tocaren alguns amics com l'Amós, el Jordi, o el Jess (baixista dels Sidonie) i un al llarg etcètera. Des del naixement de "The Rita's" els components han anat variant. Vam tenir amb nosaltres al Roger, el Canyete, la Katy, la Laura, el Rodrigo, etc. i ara seguim endavant encara amb la Rita, l'Andrea, l'Alícia i una servidora. Som un grup de versions de Rock dels seixanta i dels setanta (Beatles, Rolling Stones, Creedens, America, Birds, U2, Ottis Reding, etc). Tenim una maqueta a disposició de tothom i ganes de fer concerts. Per últim, tot i que tots aquests anys de rock no es poden resumir en quatre frases, donar les gràcies al nostre "Déu i guia" del grup: Antonio Ayan (a la guitarra!), qui ens ha ensenyat a tocar i ens segueix donant la oportunitat de disfrutar del rock!

Sorgit recentment el grup Charlie!! comença a sonar de valent. Fem versions d'ara i d'abans! I d'aquí molt poc temps, començarem amb els temes propis. Nosaltres som: Sergio (guitarra solista), Charlie (rítmica i veu), Alícia (percusió i veu), Amós (bateria), i una servidora (baix). Som els amants del rock and roll!

Per últim, després de la separació del grup Aeropuerto sorgeix el grup Walk. Rock alternatiu amb influències des de Los Planetas fins a Pavement. Assajem al nº27 del Top Music (Guipúscoa amb Rambla Prim). Temes propis que encara estan en formació.

Així doncs aprofitaré també aquí per informar-vos sobre les últimes actualitats de les tres formacions, i ja sabeu, esteu tots convidats als concerts!! Rock unite!

Música?

Per començar, què és la Música?
Us convido a que entre tots cerquem la nostra resposta i poguem donar significat a aquest espai.
Així que, què és per tu la música?
M'atreviré a ser la primera:
La música és l'oportunitat de fer volar l'esperit i d'entregar-se nu a l'univers, de sentir el cosmos dins d'un mateix.
Irene rockgirl.
He seleccionat algunes frases sorprenents:
- "La música es un eco del mundo invisible"
Giussepe Mazzini
- "En la música todos los sentimientos vuelven a su estado puro y el mundo no es sino música hecha realidad"
Arthur Schopenhauer
- "La música constituye una revelación más alta que ninguna filosofia"
Ludwing van Beethoven
- "El que escucha música siente que su soledad se puebla"
Robert Browning
- "La música es sinónimo de libertad, de tocar lo que quieras y como quieras, siempre que sea bueno y tenga pasión, que la música sea el alimento del amor"
Kurt D. Cobain
- "La música es el lenguaje que me permite comunicarme con el más allá"
Robert Schumann
- "Sin música la vida sería un error".
Friedrich Wilhelm Nietzche

Espero que us hagin agrada't, però vosaltres també ho podeu explicar... Algú ha dit música??